No m’imagino un ganivet que no talli. Tampoc una cadira on no pugui seure. O una bicicleta que no em faciliti desplaçar-me. Què serien unes ulleres si no ens ajudessin a veure bé? O un llapis si no ens possibilités escriure? Per definició, tot allò que ha estat dissenyat ha de resoldre algun repte. Donar resposta a una necessitat. Sinó, per a què serveix? Naturalment, hi ha problemes i problemes. No cobreix una necessitat similar un purificador d’aigua de baix cost que una cafetera domèstica d’elevat cost. Hi ha productes i productes, com també hi ha realitats socials i culturals diverses. Alguns productes, però, estan concebuts per salvar vides. Poca broma!

“Del total de 6.500 milions d’habitants del planeta, 5.800 milions, o el que és el mateix, el 90% tenen escàs o nul accés a la majoria dels productes i serveis que molts de nosaltres donem per suposat; de fet, quasi la meitat no poden accedir de forma habitual a aliments, aigua potable o aixopluc.” Design for the other 90%.

 

Productes per salvar vides
on diseño
La major part de nosaltres, que vivim en un país ‘més o menys’ ric, no ens plantegem poder menjar cada dia, o poder desplaçar-nos per treballar o anar a l’escola, o poder viure en un lloc confortable i agradable. Però, un % important de la població mundial sí que es troba, dia a dia, amb reptes com aquests. I, com resoldre’ls? És llavors quan apareix el concepte de ‘Disseny per a l’altre 90% de la població’ que ha estat motiu d’anteriors posts de Quincalla, on hem parlat tant de consum de recursos (aigua i energia), de tecnologia, d’energia, etc. En aquests posts hem citat a persones de referència com Ezio Manzini, promotor i coordinador de la xarxa internacional sobre Design for Social Innovation and Sustainability; o  Paul Polak i la seva  teoria sobre la necessitat d’una revolució en el disseny per tal d’arribar a l’altre 90%. Segons el segon, el disseny dirigit a l’altre 90% de la població esdevé rentable, ja que va dirigit a molta més gent tot i que el preu sigui més baix. A més, millora la qualitat de vida de persones i també en salva.

 

Ningú vol un disseny de merda
Aquest és el títol d’un reportatge a Yorokobu de Borja Ventura (@borjaventura) en el qual es qüestiona que l’esmentat ‘Disseny per a l’altre 90%’ realment funcioni i no esdevingui únicament un disseny paternalista, malament concebut i, per tant, inútil. De fet, el que em va cridar més l’atenció és el cas de la nòria per extreure aigua, tot i que no cita el seu nom. Suposo que es tracta de les Playpumps. Sembla que no acaben de funcionar. Consistien en nòries que permetien extreure aigua d’un pou amb un mecanisme accionat amb el joc dels nens. Sona molt bé, però resulta que els nens no hi juguen tot el dia i finalment ho havien de fer servir els adults i llavors no resultava còmode i no funcionava bé.

Copy-of-Kids-at-play-original-900x500Em sembla molt interessant reflexionar sobre aquest tema. Els dissenys pensats per a les persones amb menys recursos i en països més pobres que el nostre, moltes vegades busquen l’impacte, finançament per part d’alguna fundació o subvenció, però en alguns casos no estan ben dissenyats. I en aquest cas el tema és seriós. I aquí ve la segona part de la reflexió.

 

 

Per què no dissenyar per al 100% de la població?
Potser no cal marxar tan lluny per resoldre problemes greus. Potser a la cantonada de casa nostra hi ha gent amb pocs recursos que necessita productes que no es pot permetre, perquè aquí tot és més car. És en aquest punt on sorgeix aquest concepte nou de pensar de manera més global i posar a l’accés de més gent productes necessaris.

74.flyox1_fa3d0fdd0242738a307722f9801153_54427316513_53389389549_600_396

El poder transformador del disseny a nivell social esdevé, ara mateix, un eix de debat a la ciutat de Barcelona. El FAD, amb la col·laboració de Mazda Rebels, organitza el cicle ‘Disseny i transformació social’  al llarg del primer semestre del 2015. Per altra banda, el Museu del Disseny de Barcelona, recentment inaugurat, compta ja amb ‘Disseny per Viure, 99 projectes per al món real’. Aquesta esdevé la primera d’una sèrie d’exposicions temporals que complementaran els productes de la col·lecció permanent del Museu, tant a nivell museològic com pedagògic, ajudant a explicar la vocació real del disseny més enllà de la seva faceta estètica.  #Dissenyperviure, exposició comissariada per Oscar Guayabero, presenta 99 projectes de tot el món, creats amb la voluntat explícita d’aportar solucions quoatidianes, millorar l’entorn i contribuir a millorar del benestar col·lectiu. No entraré a enumerar tots els productes exposats, ja que encara no he pogut anar a veure l’exposició (que es mereix un post propi, és clar!) i perquè trobo que el millor és veure’ls i descobrir-los in situ. Però sí que volia compartir una reflexió purament terminològica.

Disseny funcional? Per un món real? Per millorar la qualitat de vida de la gent? Per aportar solucions?
I així finalitzo el post com l’he començat. Resoldre problemes i necessitats mitjançant productes i serveis que no en generin nous problemes o necessitats; no és l’objectiu primer i últim del disseny? Perquè ho hem de dir de manera tan explícita? Si un disseny no aporta solucions quotidianes, per a què serveix? Si no millora la qualitat de la vida de la gent, què fa, l’empitjora? I si no és funcional, per a què el volem? Per un tema purament estètic? Suposo que sí. Que encara trobem dissenys que no aporten res més que un factor associat a la seva bellesa. Potser parlem d’art llavors? Però si parlem de Disseny en majúscula, el factor estètic no ha de ser ni molt menys l’únic criteri, sinó un més entre molts altres; i el seu objectiu principal hauria de ser ajudar el màxim de persones possible. D’aquí i d’allà. D’arreu.

Continuarà…