Disseny i creativitat com una manera d’eradicar la pobresa, com a agent de  canvi cap a la sostenibilitat, com a eina per crear sistemes descentralitzats i eficients… són alguns dels enfocaments presentats a la segona Jornada de la Barcelona Design Week 2010, “Facing New Challenges Through Design”, celebrada el passat dimecres 20 d’octubre al Caixafòrum. Aquesta jornada es va centrar en com és possible superar els reptes actuals tot convertint-los, mitjançant la innovació i el disseny, en oportunitats que facin possible canvis i transformacions reals en l’àmbit social.

D’entre totes les idees exposades en la Barcelona Design Week destaca la necessitat d’involucrar als usuaris finals del disseny, els consumidors, en el treball de conceptualització d’aquest, és a dir, el dissenyador ha de conèixer les veritables necessitats del conjunt de la població si es vol que realment el disseny sigui una eina de transformació de la societat.

Entre els ponents es comptava amb el co-director del D-lab del MIT (Boston), Victor Grau Serrat, que ha fet una classe magistral sobre la importància de formar a les persones perquè puguin resoldre els seus propis problemes creant la seva pròpia tecnologia. De fet el D-lab es basa en el development through dialogue design and dissemination, és a dir, en capacitar i formar per al desenvolupament de tecnologia; de manera que la gent passi de ser usuària a ser creadora de tecnologia, involucrant-la en tot el procés de disseny. El D-lab ha treballat amb diversos països de l’África amb un gran èxit, ja que facilitant les eines a la gent i formant-la mínimament, aquesta és capaç de crear tecnologia que a més respon a les seves necessitats reals, possibilitant a més el seu desenvolupament de manera autònoma. Un exemple és una desgranadora manual de blat que permet estalviar 100 hores a l’any fent aquestes tasques o bé un sistema que a partir de ceràmica i materials naturals permet refrigerar aliments sense necessitat d’electricitat. Es tracta d’innovar amb low-tech, però al cap i a la fi, amb tecnologia. De fet, alguns dissenys en aquest sentit ja s’han comercialitzat creant negocis molt rentables i traient de la pobresa a molta gent, tal com ja vàrem tractar a l’article “Disseny per a l’altre 90% de la població”.

Per altra banda, en Rama Gheerawo, subdirector del Helen Hamlyn Institute/RCA (Londres) va centrar la seva dissertació en la necessitat d’involucrar a les persones a l’hora de dissenyar per millorar, en definitiva, la seva qualitat de vida. Aquest institut ha treballat molt amb la gent gran o amb persones amb algun tipus de discapacitat que normalment té dificultats per entendre la tecnologia o per interaccionar amb el seu entorn. Com? Doncs dissenyant maneres que facin possible la comprensió de certs gadgets tecnològics, com pot ser un comandament a distància o bé un telèfon mòbil; o bé dissenyant mobles, utensilis de cuina, etc. que facilitin el seu ús a persones amb algun tipus de demència; o facilitant la vida als nens autistes a les seves pròpies llars; o fent accessibles productes relacionats amb el sexe a la gent gran, que tot i ser gran en continua essent usuària; totes elles claus que es poden trobar a les publicacions del Helen Hamlyn Institute.

Així, fins ara hem parlat de passar de ser consumidor a ser creador de tecnologia, de consumidor a creador de disseny funcional; i també cal parlar, en última instància, d’un consumidor-treballador que passa a ser un emprenedor. Perquè al cap i a la fi, el coneixement ha de servir per fer coses, no? Aquest és part del discurs d’en Vicente Guallart, director del Institute of Advanced Architecture in Catalunya (IAAC) (Barcelona). Segons ell, tal i com ha succeït amb la informació, la qual ha passat d’un format unidireccional i centralitzat com ha estat el cas de la televisió, a un de multidireccional i descentralitzat com és Internet i les xarxes existents a nivell virtual; cal pensar sistemes descentralitzats per a la producció i distribució tant d’aliments, com de béns i d’energia. En aquest sentit, destaca la tasca desenvolupada per l’IAAC pel que fa al seu laboratori de fabricació, que els ha permès fabricar una casa sencera en una nau del 22@ de Barcelona i traslladar-la i instal·lar-la posteriorment a Madrid. Una casa amb plaques solars flexibles, que han sorgit de l’intercanvi de coneixement. De fet, aquests laboratoris de fabricació permeten la producció descentralitzada, ja que a partir del rapid manufacturing es pot dissenyar i produir in situ. Concretament, al DHUB Barcelona s’estan desenvolupant sota el nom comú de Laboratori de fabricació, una sèrie d’activitats, tallers, exposicions, conferències, etc. relacionades amb la fabricació digital tridimensional.

Petit, local, obert i connectat
Com a últim ponent, tot i que amb una visió integradora de les altres ponències, i també amb un enfocament crític i provocador, en Ezio Manzini, promotor i coordinador de la xarxa internacional sobre Design for Social Innovation and Sustainability, ha parlat del disseny com agent de canvi, el qual per ser-ho i poder plantejar solucions ha de ser: small, local, opened and connected (SLOC). La sostenibilitat, el treball en xarxa i la cohesió social són tendències que promogudes conjuntament fan possible noves oportunitats que se centren en sistemes distribuïts, tant pel que fa a la informació, com a la generació d’energia, als sistemes d’abastament d’aigua, a la producció, i en definitiva, a la economia. I tot això recolzat per la innovació social, indispensable per plantejar-se qualsevol avançament vers un model més equitatiu i coherent. Així, el SLOC scenario segons Ezio Manzini consisteix en considerar la veritable globalització com una xarxa de comunitats obertes i de regions connectades.

D’aquesta manera el disseny resulta una disciplina que en realitat ho engloba tot i que permet entendre la necessitat de connectar les diverses esferes de la nostra realitat per assolir, finalment, un sistema que permeti que el disseny doni resposta realment a les necessitats de les persones i no pas a les necessitats dels sistemes econòmics insostenibles actuals. Perquè de fet, i aplicant el sentit comú, el sistema econòmic i la política no haurien de cercar la consecució de models que ens facilitin la vida i ens permetin resoldre els nostres problemes reals? En principi sí, però sembla que no és així i a més no reaccionem davant d’això, ho assumim com a única opció; quan en realitat caldria passar a l’acció consumint d’una manera que reclami més equitat i sostenibilitat. I fins i tot, passant d’agents passius a actius, de consumidors a dissenyadors, perquè, segons paraules textuals de Ezio Manzini: “les noves i radicals solucions no provenen únicament dels dissenyadors professionals (design knowledge), sinó que poden venir naturalment dels dissenyadors que tots tenim dins (design thinking)”.

(Article complert a Sostenible.cat)