Com evitar que un ou es trenqui en caure d’un primer pis? I com fer-ho de manera sostenible? Amb aquest repte va concloure el taller LOUCOMCAU, celebrat el passat dimecres 22 d’octubre, sota l’organització del  Centre Català del Reciclatge, i amb la col·laboració  i suport d’O2Spain i de l’ADI FAD.
El grup O2Spain (http://o2spain.org/) és un col·lectiu multidisciplinari de professionals que treballen en disseny  sostenible a Espanya. Jordi Oliver, investigador de l’ICTA (Institut de Ciència i Tecnologies Ambientals), i Petz Scholtus, ecodissenyadora, ambdós membres de O2Spain, van dinamitzar la jornada, en la que va destacar la promoció de la creativitat al voltant dels conceptes del cicle de vida , reciclatge, reciclabilitat i ecodisseny.L’ecodisseny consisteix en analitzar el cicle de vida dels productes, des que es fabriquen fins que es llencen, intentant reduir al mínim les despeses ambientals en cadascuna de les etapes. Dins l’ecodisseny hi ha, entre d’altres, la branca del disseny per al reciclatge que es basa en tres eixos: la prevenció del consum de materials, l’augment de la durabilitat dels productes, i la reducció de la quantitat de residus que van a tractaments finalistes. En el disseny per al reciclatge s’ha de tenir en compte tant l’extracció i processat dels materials (incorporació de contingut reciclat, biodegradabilitat, reciclabilitat…) com la seva gestió final (disseny per al desmuntatge, per a la reparació i per a la reutilizació).

Imaginem una cadira feta amb plàstic reciclat de forma artesanal i amb un disseny innovador que pot tornar a ser fosa per donar forma a una nova cadira, també única. Aquest és el cas del producte RD4chair (Cohda, 2007, a la foto). Seria possible donar un disseny diferent a una ampolla de vidre obsoleta per convertir-la en un producte diferent? Això és el que ha fet Lucia Bruni amb el seu disseny Lucirmas. I encara més: seria possible un producte no només reciclat i reciclable, sinó també reciclador? Doncs sí, el producte Gumnetic (Anna Bullus, 2007) n’és un exemple: un recipient per incloure al mobiliari urbà on la gent pugui llençar els seus xicles. El propi producte està fabricat amb xicles reutilitzats.

Del bressol al bressol

Però resulta que es pot anar més enllà. El químic alemany Michael Braungart i l’arquitecte americà William McDonough estan iniciant una segona revolució industrial, per a molts utòpica. El seu model industrial s’anomena “Cradle to Cradle” i està inspirat en la natura, la qual no genera residus perquè aquests li serveixen d’aliments (escombraries = aliment).  “Cradle to cradle” (del bressol al bressol) és l’alternativa a “Cradle to grave” (del bressol a la tomba). Consisteix en pensar en la brossa com a menjar, és a dir, pensar en productes que no han de generar residus i que poden incorporar-se en el cicle natural un cop finalitzada la seva vida útil (veure vídeo). Més enllà de reutilitzar, reduir i reciclar, el model “Cradle to cradle” es basa en produir només amb materials reciclats, reciclables, i no tòxics, tant a través d’un cicle biològic (materials biodegradables) com d’un cicle tecnològic (nutrients tècnics), fent servir energies netes i renovables.

‘Els productes resultat del reciclatge de residus han de ser de millor qualitat i menys perjudicials ambientalment’
D’altra banda, segons aquesta estratègia de disseny industrial els productes resultat del reciclatge de residus han de ser de millor qualitat i menys perjudicials ambientalment; s’ha de “supraciclar” i no “infraciclar”. Per exemple, quan “s’infraciclen” ampolles de plàstic es continua mantenint la seva composició en antimoni, producte tòxic. En canvi, quan es “supracicla” es genera un nou producte sense antimoni. “Cradle to cradle” pretén doncs que tots els productes que es generin siguin beneficiosos per a les persones i el seu entorn.Tots aquests conceptes innovadors sobre disseny per al reciclatge i ecodisseny van ser exposats al llarg de tota la jornada, la qual va finalitzar amb una aplicació pràctica de tota la teoria plantejada: “penseu un producte la funció del qual ha de ser protegir un ou de la caiguda d’un primer pis… però aquest producte s’ha d’elaborar amb el mínim de materials, tots ells reciclats; ha de ser fàcilment reciclable i ha de resultar atractiu estèticament així com innovador”. Per grups, es va treballar en aquest disseny a partir de diversos materials reciclats o reutilitzats que es van facilitar des de l’organització. Aquesta va ser una manera molt instructiva de comprovar què vol dir disseny per al reciclatge.Un cop finalitzat el taller, es van presentar els Premis Medi Ambient Disseny per al reciclatge 2009, el qual distingeix productes, projectes, estratègies i materials amb un disseny que tingui en compte i incorpori criteris de reciclatge i/o reciclablilitat. Des de l’Agència de Residus de Catalunya es va convidar als assistents a presentar-se al premi, que aquest any, per primer cop, tindrà una compensació econòmica.