“Dia a dia a dia a dia a dia a dia a dia a dia 
Aixeca’t i dutxa’t, esmorza i puja al cotxe, arriba, aparca, camina i 
Fitxa i puja l’escala, saluda i tenca la porta i mira la taula. 
La feina prevista, un dia a la vista…”

Així comença la cançó “Dia a dia a dia” de San Josex del disc “TEMPS o rellotge”. Cada cop que el sento, penso: “he d’escriure un post sobre la manca de TEMPS per a tot! I com això ens impedeix ser més sostenibles, coherents i feliços” Aquí va, doncs… Finalment, he tingut TEMPS per escriure’l!

“No tinc TEMPS”, “Vaig de bòlid”, “Vaig liadíssim/a”… Així anem tots, i sembla que si no és així és perquè no fas res, ets poc productiu. Treballar moltes hores i voler fer moltes coses fora de la feina (per no sentir que l’únic que fas és treballar), ens fa no tenir TEMPS ni per pensar en fer les coses de manera que finalment poguem tenir més TEMPS  i estar millor. Això és preocupant. Però també és insostenible. Per què?

Imagino un dia d’un estrès mitjà-baix
Et lleves d’hora de matí (si tens nens, et dutxes i vesteixes en un quart d’hora i llavors vesteixes, dones l’esmorzar, prepares les bosses del cole, portes el nen a l’escola…). No et dona TEMPS d’esmorzar a casa, ja ho faràs davant de la feina, en el bar de sempre (personalment, m’agrada i necessito aquest moment del dia… on repasso el diari i esmorzo durant 10 minuts tranquil·la). Treballes i arriba l’hora de dinar. El dia anterior no has tingut TEMPS de fer-te el dinar, així que baixes a comprar-te alguna cosa (envasada, és clar) o bé dines en un restaurant o bar. Però ràpid, eh? Que tens reunió en menys d’una hora. Per la tarda surts de la feina, i vas disparat/da a passar pel super (si tens nens, primer els passes a recollir i estàs una estona al parc, dedicant el teu TEMPS a fer flams de terra… molt teraupèutic, per cert). I, per què no anar al mercat? Només tinc una hora per comprar i anar cap a casa. El mercat obre al matí, mentres jo treballo… i a la tarda, tot i que podria recórrer diverses botigues del barri (la llet aquí, els ous allà, la verdura més allà…), no tinc TEMPS. En el súper està tot concentrat, més còmode. Tot ben empaquetat, això sempre… I tot i que hi ha alguns productes ecològics o més locals, no tinc TEMPS de mirar les etiquetes (bé, en aquest cas… jo sí que trobo el TEMPS… i val molt la pena). I quan arriba el moment de pagar, resulta que com no has tingut TEMPS no has pogut passar per casa, no has agafat el carro de la compra i no portes cap bossa de tela… i has de carregar la compra en bosses de plàstic (que ara s’han de pagar, trobo). Carregat/da amb les bosses arribes a casa i llavors has de fer el sopar (avui sopa de la de tetrabric… no hi ha TEMPS per fer un caldo casero, o de fer el pà, o de recollir les verdures de l’hort urbà que no hem tingut TEMPS de cuidar). Per altra banda, te n’adones que tens moltes coses que has de portar al punt verd de barri, però mai trobes el moment o tens TEMPS de fer-ho.

Arriba el cap de setmana… i aprofites per comprar-te roba i algun capritxo que caurà després de donar voltes pel centre (tot i que potser no necessitis res en realitat, però no tens TEMPS per pensar-hi gaire). Saps que hi ha una sèrie de marques grans, més accessibles, però també més insostenibles i injustes a nivell social que d’altres… però et ve de pas i és més fàcil, no tens TEMPS per anar a mini-botiguetes (de producció i disseny local) o per intercanviar tot el que tens i pretendre trobar així tot el que necessites. Els mercats de segona mà t’encanten, però no ho trobes una manera habitual d’accedir a allò que busques.

I pel que fa a reparar coses. No tens TEMPS de reparar molts dels productes que consumeixes. Així que en compres un altre, i llences el que tens. Tot està muntat perquè et surti més barato (a curt termini) i et suposi menys TEMPS. Insostenible en tots els sentits, però més ràpid! (corre, corre…)

Però, què passaria si treballéssim menys hores? Hi ha estudis que proben que la gent que treballa menys hores, consumeix menys (això no només resulta més sostenible, sinó també més econòmic, és clar). No tenir la necessitat imperiosa de consumir està molt relacionat amb disposar de TEMPS per pensar.

Tenir més o menys TEMPS no sempre està en les nostres mans, però en part sí que ho està. Resulta evident que cal prioritzar, i que dedicar-nos a ser més sostenibles en uns temes ens treu TEMPS per dedicar-nos a d’altres. Però tot és començar pel principi i anar sumant. El TEMPS és molt relatiu. Sempre ens faltarà, fem el que fem. Sempre l’omplirem. Per tant, millor aprofitar-lo al màxim per estar bé i ser més feliç.

Així que, quan torneu a dir: “no tinc TEMPS”… penseu realment si el teniu o no, o si el podeu o voleu trobar o no… però no deixeu de dedicar TEMPS  a buscar TEMPS per poder pensar mínimament què fem i com ho fem. De què serveix dedicar tant de TEMPS a coses que ens perjudiquen a nivell ambiental i social? Pensa-hi dos minuts… i no val dir o pensar: “no tinc TEMPS!”.

I acabo com he començat, amb una altra cançó de San Josex, “TEMPS o rellotge“, que diu:

“Com un ganivet que talla tot un dia enter en trossets, 
Com si el TEMPS es pogués dividir com si res, 
És com dir que el TEMPS és un rellotge. 

Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc, 
Ritme que no és vida ni present ni futura, 
Hi ha un soroll que viu entre nosaltres.

TEMPS fa que vàrem deixar de jugar, 
Que vàrem oblidar totes aquelles dreceres 
Que porten a un país sense les presses. 

El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts!”

 

*Més de 30 “TEMPS” enregistrats en aquest post…