El documental “Comprar Llençar Comprar”, que fa uns dies us anunciava en un post, finalment es va estrenar dimarts passat dia 14, i ahir a la nit va ser retransmès en el programa Sense Ficció. Aquí teniu un link del documental de TV3 a la carta. El més interessant d’aquest documental, al meu parer, és que parla d’un tema del qual no s’ha parlat abans per televisió, com va remarcar el periodista Joan Salvat de TVC. I de fet és una qüestió en la qual es basa el nostre sistema econòmic actual: la obsolescència programada. Produir béns de poca durada que ens obliguin a comprar-ne de nous. De fet, ara mateix el desenvolupament de la nostra societat es basa en créixer, però no per satisfer millor les nostres necessitats; sinó pel simple fet de créixer. La publicitat, la obsolescència programada i el crèdit ens conviden a consumir més enllà de les notres possibilitats i de les nostres necessitats.

Així, l’obsolescència programada, concepte que va nèixer als anys 20 als Estats Units, ens acompanya encara ara de manera quotidiana i àmpliament acceptada. Productes amb garantia ens fan estar tranquils. Pensar que tens dos anys per reclamar qualsevol mal funcionament d’un producte ens fa sentir segurs de la nostra compra i amb marge per gaudir-ne. Però en realitat la pròpia garantia és una data de caducitat pactada, la destrucció d’allò que comprem està pre-programada. I el més preocupant, és que ho acceptem i anem comprant. De fet, en el cas dels productes tecnològics segurament som nosaltres els que els fem obsolets abans de temps; i fins i tot sense que es facin malbé, canviem el mòbil, el MP3, la televisió, etc. Tenir l’últim model, la darrera novetat en el mercat, ens fa ser més feliços?

Però, més enllà de l’origen d’aquest concepte tan pervers que ens presenta el documental, també es plantegen alternatives; tot i que trobo que de manera superficial i parcial. Potser això seria motiu d’un altre documental. Perquè de fet l’alternativa es basa en el bon disseny i en el consum responsable i conscient. Per tant, els consumidors hauríem de passar a ser usuaris. Passar de consumir, a gaudir de productes pensats de manera global: que aportin valor al conjunt de la societat sense impactar a nivell ambiental, social i econòmic el nostre entorn. Tampoc sona tan descabellat, no? I no estic d’acord amb en Serge Latouche, autor de la teoria del decreixement, sobre que la solució és tornar a la situació dels anys 60 a França (que a Espanya correspondria als 70). La solució és que reivindiquem la qualitat d’allò que comprem: que no sigui tòxic, que duri, que no impacti a nivell ambiental, etc. I que per tant, donem recolzament a aquelles empreses que estan optant per aquest camí: per dissenyar per a futurs usuaris i no per a simples consumidors, tal com va comentar en Juli Capella a la premiere del documental.

A continuació us facilito un article amb més detalls al respecte a Sostenible.cat: El documental Comprar Llençar Comprar revela els plans secrets del capitalisme per incitar al consum massiu.

No és una casualitat que aquest documental s’estreni ara, en ple Nadal. L’obsolescència programada s’amaga sota l’esperit nadalenc dels regals i l’abundància. Tenim l’opció, però, d’escollir. Podem optar per comprar poc, regalar amb responsabilitat i començar a construir un sistema que no estigui basat en la perversitat i en valors ficticis. Un primer pas és ser-ne conscient del que passa, i aquest documental és un pas en aquest sentit. Quasi 100 anys després del naixament de l’obsolescència programada, aquesta encara existeix; i s’ha convertit en la base del nostre desenvolupament. Un desenvolupament que ens ha fet esclaus del consum. Però hi ha una clara diferència amb els anys 20: en l’actualitat sabem que els recursos són limitats i que no es pot consumir materials i energia a aquest ritme, i menys encara generar tantes emissions i residus. Què hem de fer llavors? Bé, com ja he dit, aquest seria el guió d’un altre documental…